ginaargemir.com | Oda al coronavirs llibertari
Que ens adrecem als nostres governants i els diguem que volem un altre tipus de vida. Un desig utòpic, ho sé, però és moment de fer l’autèntica revolució.
coronaviurs, crisi, societat, art, Gina Argemir, revolució, espiritualitat
17169
post-template-default,single,single-post,postid-17169,single-format-standard,cookies-not-set,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,transparent_content,qode-theme-ver-17.0,qode-theme-bridge,disabled_footer_top,wpb-js-composer js-comp-ver-5.5.5,vc_responsive

Oda al coronavirus llibertari

 

D’entre molts dels projectes artístics que em passen pel cap i mai no duré a terme, fa uns mesos se’m va ocórrer filmar un curtmetratge de tall filosòfic. Des de l’adolescència que estic obsessionada amb el concepte llibertat i he estat una defensora del lliure albir –allò que en castellà es diu libre albedrío – fins que, fa uns anys, estudiant psicologia conductual i neurocientífica, vaig començar a sospitar que no som tan lliures com ens pensem. Puc dir que una de les pitjors crisis personals que mai he tingut va venir arran de mirar el documental, molt recomanable, titulat Descrifrar la conciencia. Vaig adonar-me que havia passat la vida perseguint una utopia. Us ha passat mai?

Després d’assumir el xoc, una de les preguntes que em vaig fer va ser que com era possible que davant d’un descobriment així, el món social seguís girant. El descobriment científic de que la capacitat humana d’escollir lliurement sigui quasi nul·la em sembla una notícia digna d’aparèixer com a titular en els mitjans de comunicació. Doncs bé, tornant al meu projecte artístic, la idea era fer una pel·li sobre els esdeveniments que jo creia que s’havien de produir davant una descoberta com aquesta.

El guió anava així:

1. Els científics descobrien que no tenim llibertat d’elecció.

2. La notícia omplia les portades de la premsa.

3. Els estats declaraven l’estat d’excepció i creaven comissions d’experts per a tractar la crisi humana.

4. El president de cada país s’adreçava al poble per donar la següent instrucció: de forma obligada tothom havia de tancar-se a casa i no sortir fins que mostressin evidències solvents de que la llibertat d’elecció existeix. Com s’arribés a aquesta conclusió era cosa de cadascú. Per mitjà de la reflexió, de la dialèctica, de l’experimentació científica o de la il·luminació espiritual havíem de provar l’existència de la llibertat. Malgrat les dificultats, finalment quedava provada l’existència de la llibertat. La crisi humana se superava perquè les pel·lis solen acabar bé.

No sé què dir-vos. Cada nit em desperto i al·lucino de que estiguem presos dins una sèrie de ciència-ficció de Netflix. I a sobre jo m’adono que s’ha fet realitat el meu projecte artístic fantasma. Perquè el meu projecte i la realitat del coronavirus no estan pas tan lluny. Oi que no? Aquí estem tots, confinats i obligats a trencar el nostre automatisme.

Vaig més enllà. Intueixo que, un cop superada la crisi del coronavirus tornarem a la vida alienant de sempre. Repetirem errors. Com a espècie, ensopegarem mil vegades amb la mateixa pedra perquè sempre escollirem el camí empedrat: no tenim llibertat d’elecció. Ja ho deia el mestre Idries Shah: com pots considerar-te lliure quan t’han educat perquè triïs sempre el mateix?

I ara bé la moraleja. La vida és un tot, la cara i la creu, el plaer i el dolor, el bé i el mal. I la crisi que ens ha portat el coronavirus té moltes possibilitats i lectures. El negatiu ja ho sabem. Però també és una gran oportunitat per repensar les nostres vides, les nostres societats i el nostre sistema econòmic. Desitjo que quan tot això hagi passat, ens adrecem als nostres governants i els diguem que volem un altre tipus de vida. Un desig utòpic, ho sé, però és moment de fer l’autèntica revolució.