SIGNIFICANÇA OP.33 Nº4 EN B MENOR
Avui em rendeixo al teu desig:
ressegueixo el teu cos
dibuixant amb els meus dits les fronteres,
i proclamo estranger el passat intrús,
i a l’exili desterro el futur, ultramar de la teva pell.
No hi ha baptisme per a la nostra aventura.
De la latitud present
és la paraula-que-no-trobes la que més estimo,
perquè ancorats en la seva absència romanen eterns
el teus impossibles i els meus possibles,
perquè, mentre tendim les veles sota els sols
i les estrelles ens orienten la tendresa,
tu em transformes,
i puc prendre’m el meu temps per assaborir amb calma
la cartografia dels teus ulls transparents mentre em veuen surar.
Fent cabrioles en cercles sense rumb
jo suro al teu davant,
però quan el teu somriure lluminós se’m clava,
a les entranyes sento un vertigen que em diu que sí:
que el teu sospir és ben cert,
que en ell prenem una momentània volada
per un cel on tu ja no ets qui eres
i jo ja no sóc jo. Però i qui vol la terra ferma?
si en descendir de nou ens gronxem sobre les nostres paraules,
ponts entre la teva ànima i la meva.
Que les sirenes em sustentin l’alè
que, solcant pel teu cos en repòs,
converteix el teu gest d’amor accidental
en l’absolut més indubtable.
