ginaargemir.com | Poemari
Músic, poeta i escriptora catalana
música en català, rock, música, cantant, Catalunya, Barcelona, escriptora, artista catalana, artista
16192
page-template,page-template-full_width,page-template-full_width-php,page,page-id-16192,cookies-not-set,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,transparent_content,qode-theme-ver-17.0,qode-theme-bridge,disabled_footer_top,wpb-js-composer js-comp-ver-5.5.5,vc_responsive

1 DAU DE 6 CARES

 

El meu cos és un dau de 6is cares.

Tu em fas rodar i no m’importa com m’encara l’atzar:

 

U1:

sóc qui teixeix un mateix fil de respiració

amb i fins a tu.

 

DoS2:

jo sóc tu,

el mirall de 2 en harmonia eterna.

 

TreS3:

sóc els cristalls de neu

que cauen i es fonen sobre el teu foc.

 

4atre:

sóc el ball iniciàtic,

l’espiral de música

que poc a poc es torna salvatge.

 

5inc: sóc el plaer mortal,

l’infinit caos perniciós,

la màgia que destrueix la matèria.

 

6is:

sóc innocent…

tal sols un cos simple. 

CONSISTÈNCIA EMULATOR

 

1       READY

2       LIST

3       PROGRAMMING_EXAMPLE

4       / **    Primer pilar que col·loco:

Un bon còrtex prefrontal.

5       **       Quan tinc por em clavo

el dit índex al front.

6       *  @Repeteixo:

7       *  @NoCrecEnElsMonstres,

8       *  @NoCrecEnBorratxesDestronades.

9       */

10     {

11     Si cal em travesso el crani

fins a gratar-me el cervell amb l’ungla

= ( )  AIXÒ VA D’AMOR I SEXE ??????

12               / /     Amb el dit índex em travesso

el crani,

13                        / /     el volum del buit,

14                        / /     l’energia del buit:

15                        un espai per on passa la llum, diria Gargallo

16               (la llibertat, diria jo).

17     / /     METHOD OUTPUT

18               Tanco els ulls i veig la ciutat, («hello llibertat»):

19               el meu espai privat on tot és possible,

20              el meu melic de color torrat

on tot és benestar personal.

21    {

22     / ** És clar,

23     / ** és clar:

24             la llibertat és un estat mental.

25             READY

26             RUN

27              Així doncs: Introdueix la teva clau d’accés

28              aHaHa, eureka!

29                        *  @apassionant:

30                         amb l’amor,

la llibertat a punt de desaparèixer!

DELS MEUS OCEANS

 

Sota el moviment de les meus ulls closos:

tu vora la mar, de genolls donant-me formes.

Sóc el fang lliscós que es lliura a tu,

sóc qui besa la humitat de les teves mans.

 

Amb els braços en alt i tocant el cel,

el meu cos gira nu entre els teus dits,

així és com modeles el meu pensament

quan el bateges amb el nom d’un desig.

 

Sota el moviment dels meus ulls closos:

neguitós t’alces i corres i travesses la platja,

doncs veus defallir el sol i s’apropa l’hora

de sumir-te en l’imponent paisatge dels meus somnis.

 

Cap a les valls i les muntanyes busseges,

entre els relleus abissals dels meus oceans

fins a assolir la infinitud oculta dels volcans

que escapen de la consciència.

 

I mentre la nit avança, tu, insaciable,

aconsegueixes colar-te fins allà on regna

el misteri del primer batec del meu cor,

vida secreta de la profunditat d’un impuls:

 

quan ets tu el volum del meu buit i ets tu

qui penetra ferm en la meva essència,

qui pren un grapat d’ànima dins un puny

i retorna a la platja per a donar-me l’existència.

HOME FUMANT

 

Ell parla amb el gest del seu plaer

de la vida suspesa en el fum i delineada en l’aire,

si són pensaments en posició de pausa,

ell recolza el seu gust entre dos dits.

 

I ell puja la seva mirada cercadora

d’ideals i mots emboirats pel viatge,

la vida circulant des de la mà fins a una boca

que amamanta els seus sentits amb un cigar.

 

I sense saber-ho, ell s’exhibeix a mi,

doncs símils d’altres rituals és l’acte de fumar,

el misteri viu d’un llenguatge no escrit

que impregna de tabac les planes dels seus llibres.

 

Dins els pulmons duu escrit l’ara consumint-se,

un ara que demà serà expulsat pels records:

l’home xucla l’impossible quan aspira el desig

que perd de vista en fugir-li boca endins.

 

I em pregunto com fa el savi per transformar

l’aire amarg en el més dolç dels delits.

A ell serà a qui, amb veu de principiant,

a cau d’orella pregaré:

«Inicia’m».

INADAPTACIÓ

 

Per primer cop obro els ulls i descobreixo
el deure d’anar contra natura,
perquè transcendir significa anar més enllà
d’un disseny humà per a l’adaptació.

Tinc els ulls disposats a rebel·lar-se
d’allò o de qui va sentenciar:
«Que els homes s’alienin per sobreviure,
res de somnis de fregar la veritat del món!».

I tu, món, que tot el que ofereixes
satura les ànimes d’abundància i complexitat,
quina manera de posseir-me tens,
a mi i a les meves capacitats curtes,

jo tan necessitada d’un instrument simple,
d’una màquina de mentides feta a mida
amb què mantenir els meus nius de seguretat il·lusòria.

 

Avui tinc els ulls oberts i m’adono
de que tot el que he atès, assimilat,
comprès i recordat fins ara,
de que tot el que he estimat i temut,
plorat i gaudit recordant,
no és més que una cadena de partícules,
biaixos i justificacions esclaves amb un resultat:
la Gran Interpretació.

I què puc fer amb el que ara sé.
I què puc fer amb el que no sé; és a dir,
com pronunciaré, en endavant,
qualsevol frase que comenci per un «jo».

Potser romangui muda durant uns dies,
silenciant la incapacitat de resistir
el llenguatge lligat a la representació d’un món mentider.

I potser només després,
o només a partir de llavors,
em rebel·li contra l’adaptació.

MOU-ME-MOU-MOU-ME

 

 

Mou-me-mou-mou-me

el meu jo és el fluir d’una nova forma de carència que en tu mor i de tu brolla flexible i viu l’ímpetu de l’enyor com corrent d’aigua salto les roques en la commoció del temps prenent mil figures sóc broll i sóc riu traçant conques on sedimenten sentits que serpejant desemboquen allà on tu em guardes…

 

i dins els teus braços lletrejo

el vers d’un paratge

on mai abans

m’ha dut ningú,

 

el convit a la cadència perfecta

fins al bell mig dels teus llavis,

confluència per on fuig

la llibertat que ja no vull,

 

l’oceà rere uns ulls closos

un tuijosom

el tast de l’abundància,

indicible tacte on m’aturo

 

mentre la vida fila i fila

al tempo de la nostra eternitat,

 

i arribat l’arreveure-dels-afectes s’evapora la meva ànima cíclica i volàtil transmuta els cristalls de neu i pluja que sóc i que de mi fugen plorant la cerca de gravetat a baix on es filtra la teva presència en somnis que modelen el meu paisatge de contínues formes transmutables i de broll a riu baixa l’aigua cristal·lina i impetuosa i em mous i mous i mou-me-mou-mou-me

mou-me-mou-mou-me

el meu jo és el fluir d’una nova forma de carència que en tu mor

i de tu brolla.

NOCTURN: BARCELONA

 

Taxis fins al meu hotel de Barcelona

pels vidres se’m filtren com una pluja constant,

giravolten els meus llençols i sento

dolç i rítmic el seu frec amb l’asfalt.

 

De nit pel meu llit la metròpoli roda

i pessigolleja a mig temps els meus peus;

clàxons i embussos entre els meus dits nusos,

folls d’insomni per la mediterrània ciutat.

 

Sobrevola un helicòpter

els gratacels de les meves pestanyes

i s’apilen sobre la foscor

pigues de llum d’un sky-line discret.

 

Nocturn: sobre el coixí, l’oïda.

Complanta del trànsit que ve,

complanta que roda i se’n va

pels carrers infinits dels meus somnis,

en grocs i negres taxis urbans.

 

I travessant les meves cames

fins a arribar al braç, mà i dits del meu amant,

avall endins els llençols se’m colen

les mil i una nits de Barcelona

i les mil i una obscenitats.

SIGNIFICANÇA OP.33 Nº4 EN B MENOR

 

 

Avui em rendeixo al teu desig:

ressegueixo el teu cos

dibuixant amb els meus dits les fronteres,

i proclamo estranger el passat intrús,

i a l’exili desterro el futur, ultramar de la teva pell.

 

No hi ha baptisme per a la nostra aventura.

De la latitud present

és la paraula-que-no-trobes la que més estimo,

perquè ancorats en la seva absència romanen eterns

el teus impossibles i els meus possibles,

 

perquè, mentre tendim les veles sota els sols

i les estrelles ens orienten la tendresa,

tu em transformes,

i puc prendre’m el meu temps per assaborir amb calma

la cartografia dels teus ulls transparents mentre em veuen surar.

 

Fent cabrioles en cercles sense rumb

jo suro al teu davant,

però quan el teu somriure lluminós se’m clava,

a les entranyes sento un vertigen que em diu que sí:

que el teu sospir és ben cert,

que en ell prenem una momentània volada

per un cel on tu ja no ets qui eres

i jo ja no sóc jo. Però i qui vol la terra ferma?

si en descendir de nou ens gronxem sobre les nostres paraules,

ponts entre la teva ànima i la meva.

 

Que les sirenes em sustentin l’alè

que, solcant pel teu cos en repòs,

converteix el teu gest d’amor accidental

en l’absolut més indubtable.

SOM GRATACELS EN MINIATURA

 

 

Som

gratacels en miniatura. Som

una obra oberta. Una ciutat

a diferents nivells. Una invitació

a la llibertat. I jo

tinc la perspectiva i l’asimetria i la profunditat,

totes en rebel·lió. I em dic

que construir la llibertat és una obra sempre inacabada

on no hi cap la por a la vida,

on la forma ha de seguir a la funció,

(on cal trobar l’arrel del problema).

 

Però, «t’estimo» et sento dir.

I aleshores, de sobte, ja no em deixes ser anònima.

Aleshores, de sobte,

em descontextualitzes com un simple

objet trouvé   

                                       

Aleshores, de sobte,

de la meva maqueta,

el Burj Dubai

c

a

u

de la Terra.

 

(Diu  Hawking que això passa poques vegades,

que aquest tipus de notícies són exageracions).